La Història ha de ser sistemàtica, emparant-se en els principis del coneixement científic, ha d’estudiar allò que ha succeït, i situar-ho en un context temporal. La història, com a disciplina científica es caracteritza per ser verificable; és a dir, que qualsevol afirmació que fem ha de tenir una relació amb fets comprovables o comprovats, que podem detectar, analitzar i mesurar.La ciència es reconeix fal·lible, no és un dogma, no diu mai l’última paraula, i la història en aquest sentit hauria de ser com la ciència. La història, com la ciència, sempre ha d’estar oberta a oferir noves informacions, noves fonts, noves dades, i noves perspectives per analitzar els mateixos fets.La ciència és racional, en el sentit que no és emotiva, no diu el que li agradaria que fossin les coses, sinó que tracta de veure els fets amb racionalitat, deixant de banda els sentiments.En general, l’Acadèmia entén que en aquest punt la història s’allunya de la ciència.Es pot considerar la història una ciència social com se la van plantejar i se la plantegen encara moltes universitats i algunes escoles de pensament? És possible redactar esdeveniments històrics sense plasmar-hi un mínim d’emotivitat, i allunyar-nos de la racionalitat d’una fórmula física, amb un plantejament tan abstracte com el de la ciència?El plantejament de les ciències naturals és la recerca de principis universals que determinin el comportament fenomenològic de determinats processos. La història, potser posa l’accent en la particularitat especifica que genera un esdeveniment en un context determinat; ras i curt, és complicat generalitzar una singularitat periòdica. Però és impossible?Si s’articula un sistema de revisió que s’executi amb les noves eines quantitatives que el desenvolupament tecnològic de les TIC, articulat per una investigació cooperativa planificada globalment, és possible. Som-hi!
