«Jaume Galmés viu la literatura amb una energia certament insòlita», va escriure Sebastià Alzamora en constatar, a partir de la lectura de Nàufrag en el temps (1993), la intensitat absoluta amb què el nostre poeta viu la poesia. Aquest primer llibre fou certament molt celebrat per la crítica, si bé no amb tota l’amplitud i el ressò que l’obra es mereix. Cant, el segon poemari inclòs en aquest volum, referma la importància de la poesia com a tema en l’obra de Jaume Galmés. El poeta identifica la Vida amb la Poesia i explora els límits expressius del llenguatge, tot fent ús d’una multitud de recursos, generalment de caràcter fonètic i sintàctic. A Dionís, el tercer dels poemaris aplegats en aquest volum, reflexiona sobre el poder de la poesia i sobre la recerca de la bellesa. Com Orfeu que ha baixat als inferns, el poeta, amb la màgia de la paraula, ens desvetlla els secrets de la realitat. La poesia de Jaume Galmés destaca per l’interès per tot el que es refereix a l’ésser humà. Aquests tres poemaris –que ens parlen sobre la solitud, el dolor de viure i el somni com a salvació– en són una bella mostra. Jaume Galmés (Sant Llorenç des Cardassar, 1967). Es dóna a conèixer el 1989 amb l'antologia Onze poetes inèdits a cura de Miquel Àngel Riera. Nàufrag en el temps, el seu primer poemari, obté el premi Salvador Espriu el 1992 (Edicions 62, 1993). El 1997, amb la ballarina Dana Fuster, estrena al Teatre Municipal de Palma Dionís – poemes amb un interludi dansístic. Ha estat crític musical del Diari de Balears (1996-1998). El 1999, prologades per Marià Villangómez, apareixen les seves Versions del francès. Poesia 1984-1998 aplega en dos volums la seva poesia escrita abans d'exiliar-se a París.
